Visualització de contingut web

Vegetació rupícola

La salinitat, la força del vent i la inexistència o escassetat de sòl serien els factors limitants per a la vegetació en este cas. Tots estos factors augmenten segons un gradient de proximitat al nivell del mar, de manera que les espècies més adaptades a ells són les que formen la primera banda de colonització de terra ferma.

Partint del nivell del mar trobem les següents comunitats rupícoles:

  1. En primer lloc apareix una banda, afectada directament per l'onatge, en la que només és possible l'existència de líquens, amb espècies com Verrucaria amphibia, associades a mol·luscos i crustacis, també característics d'esta comunitat. Els líquens formen les primeres comunitats vegetals en estos mitjans gràcies a la seua estructura, incrustats en les roques són capaces de resistir la força de l'onatge, així com la salinitat i sequedat, quan el mar es troba en calma.
  2. El següent nivell, amb escassa cobertura, ho constituïx una comunitat de plantes adaptades a la inexistència de sòl i a la salinitat, són espècies característiques d'esta zona el fenoll marí (Crithmum maritimum), les ensopegueres (Limonium sp.), l'ull de bou (Asteriscus maritimus), el corniculat blanc (Lotus cytisoides) i el salat blanc (Atriplex halimus).
  3. Per damunt d'este nivell de plantes adaptades als vents salins, en clavills i estants d'una certa altura la vegetació correspondria a formacions de matoll poc denses dominades per la savina negral (Juniperus phoenicea), arbust amb unes arrels perfectament adaptades per a aprofitar les fissures, clavills i xicotetes estants de la paret. Però com a etapa prèvia, quan les vetes del sòl estan menys desenvolupades, se situa en estos llocs una comunitat rupícola que inclou gran quantitat d'endemismes (espècies amb una àrea de distribució molt reduïda i localitzada originades la majoria de les vegades per aïllament i especiació, conseqüència de la necessària adaptació a mitjans tan selectius), que constituirien el punt de major interés florístic en el Penyal. Entre ells cal destacar l'esclafidora major (Silene hifacensis), el trencapedres (Teucrium buxifolium subsp. hifacense), la bracera (Centaurea rouyi), la roseta de penya (Scabiosa saxatilis), la ferradura de cingle (Hippocrepis valentina) i l'asperula (Asperula paui).
  4. També al medi rupícola, però en aquells murs o penya-segats rics en matèria orgànica a causa de la presència humana, trobem espècies com la morella roquera (Parietaria judaica), l'ungla de gat (Sedum dasyphyllum), els barralets (Umbilicus rupestris) o la lechugueta (Lactuca tenerrima).
  5. En els xicotets talusos i escalons que s'originen en la cara nord, en situacions ombrívoles es refugien comunitats dominades per briòfits i falagueres de xicoteta talla, com el polipodi (Polypodium cambricum), la falzia (Asplenium petrarchae) o la dauradeta (Ceterach officinarum).
  6. Finalment, ocupant les pedreres o runars del vessant nord-est, en els que a la falta d'un sòl desenvolupat s'unix la inestabilitat d'este, trobem espècies com els conillets rojos (Scrophularia tanacetifolia), l'herba de Sant Jordi (Centranthus ruber), la herba pixadora (Arenaria montana) i els conillets (Antirrhinum litigiosum).