Flora i vegetació

 
 
 
 


Erica multiflora 
 

La vegetació del Montgó va ser un dels principals motius per a la declaració d'aquest espai protegit. La geologia combinada amb el clima d'aquesta zona possibiliten l'aparició i la distribució de més de 650 espècies diferents de flora que poblen els distints tipus d'ecosistemes. Aquest extens catàleg florístic que trobem en un espai relativament menut i l'abundància d'endemismes que ací es donen són motiu suficient per a la seua declaració com a parc natural.

Al cim del Montgó creixen el coscollar i el romerar amb abundància d'espígol dentat. El coscollar està constituït per grans arbustos com el coscoll (Quercus coccifera) el llentiscle (Pistacia lentiscus), l'aladern (Rhamnus alaternus), etc.; i el romerar el formen el romer (Rosmarinus officinalis), el petorrell (Erica multiflora) , l'argilaga (Ulex parviflorus), l'espígol dentat (Lavandula dentata) o l'estepa blanca (Cistus albidus), entre altres. Aquestes comunitats d'arbustos substitueixen el carrascar, comunitat amb un estrat arbori dominat per la carrasca (Quercus ilex rotundifolia), de la presència de la qual únicament queda constància a les àrees més arreplegades i amb sòls profunds, on la mà de l'home i el foc han arribat amb menor freqüència. El primitiu carrascar mediterrani, abans de la sobreexplotació per part de l'home, seria el bosc dominant a la zona.

Els penya-segats de l'ombria presenten unes condicions d'humitat elevada, aïllament i inaccessibilitat, que permeten el creixement de nombrosos endemismes com la violeta roquera (Hippocrepis valentina), la roseta de penya (Pseudoscabiosa saxatilis), la Pimpinella ancistroides o la Sarcocapnos saetabensis. Quan el pendent se suavitza apareixen espècies arbustives i lianes que formen l'espessa màquia típica de l'ombria: el lligabosc (Lonicera implexa), l'aritjol (Smilax aspera), el roser silvestre (Rosa sp.), el marfull (Viburnum tinus), el freixe de flor (Fraxinus ornus) o l'espinal (Crataegus monogyna), són típics d'aquesta zona més fresca i humida.

En replanells de menys superfície es desenvolupa la comunitat de savina (Juniperus phoenicia) i de margalló (Chamaerops humilis), l'única palmera que creix silvestre a Europa i és indicativa de la bonança del clima al litoral mediterrani. Als penya-segats de la solana se situen comunitats que es componen d'espècies adaptades a l'escassa humitat ambiental, l'elevada insolació i les altes temperatures, com és la comunitat de Chaenorrhium crassifolium i Teucrium hifacense. Mentre que als penya-segats del cap de Sant Antoni es desenvolupen comunitats caracteritzades per plantes adaptades a viure en fissures, clavills i replanells del penya-segat, i a suportar en major o menor grau la salinitat de les esguitades de les onades. Moltes d'aquestes plantes, altament especialitzades en condicions extremes, són endèmiques exclusives d'aquesta zona, o compartides amb les illes Balears, amb característiques climàtiques i orogràfiques molt semblants a les d'ací. Així trobem espècies tan interessants com la silene de roca d'Ifac (Silene ifacensis), el ginebre marí (Juniperus oxycedrus subsp. macrocarpa), la Sucowia balearica, l'alfals arbori (Medicago citrina) o l'herba santa del Montgó (Carduncellus dianius) una planta que, en l'àmbit mundial, únicament creix en aquest punt de la Península Ibèrica i en alguna localitat d'Eivissa.

En la banda més pròxima al mar es desenvolupa la comunitat de fenoll marí (Crithmum maritimum) i la carlota marina (Daucus gingidium) acompanyats d'espècies endèmiques d'ensopegueres (Limonium rigualii). A zones amb menor pendent creixen interessants endemismes diànics com la corretjola valenciana (Convolvulus valentinus), i dianicopitiúsics com la Centaurea rouyi.

Tant a les Planes com als vessants creixen el coscollar i el romerar, però entremesclats amb repoblacions de pi blanc (Pinus halepensis). Abunden també estepars d'estepa blanca (Cistus albidus) i negra (C. monspeliensis) indicadors de zones que han patit incendis més o menys recents en les últimes dècades. Es continuen conservant restes de cultius de secà que recorden el no molt llunyà passat agrícola quan ametlers (Prunus dulcis), oliveres (Olea europaea) , garroferes (Ceratonia siliqua), figueres (Ficus carica) i vinyes (Vitis vinífera) de preat moscatell, s'estenien per totes les terres fèrtils de valls i vessants de les muntanyes de tota la Marina Alta.

Així, el Montgó es presenta com un autèntic tresor botànic on cada racó, barranc, antic bancal o mur ens sorprendrà amb la riquesa d'aromes, textures, les diferents formes i colors de la seua vegetació, que si bé en la distància ens podria semblar pobra i escassa, una vegada ens endinsem per les sendes, se'ns descobrirà esplèndida, sobretot si realitzem la visita en els últims mesos de l'hivern o durant la primavera. És en aquests moments quan multitud d'espècies semblen entrar en competició per a mostrar tota una paleta de colors que entapissen els paisatges d'aquesta muntanya, i que es troba a l'abast de qualsevol caminant que s'acoste a passejar per aquests paratges.

No podem deixar de mencionar la part marina del parc natural, les comunitats vegetals bentòniques, amb multitud d'espècies d'algues que creixen en les roques i fons submarins del cap de Sant Antoni, com són: Padinia pavonica que recorda la cua d'un titot, Cystoseira mediterranea o els curiosos Codium bursa i C. fragile pareguts a verdes llepolies gegants. Destaca ací una comunitat vegetal que ocupa un lloc preferent: les praderies de Posidonia oceanica. Es tracta d'una planta fanerògama que va colonitzar els fons arenosos del mediterrani, molt coneguda per les grans quantitats de fulles seques, amb forma de cintes d'uns 30 cm, que els temporals depositen sobre les platges. Aquesta espècie és fonamental per a la bona salut del nostre litoral, per ser responsable d'un dels ecosistemes submarins de major importància. Les praderies que formen estes plantes, alberguen multitud d'espècies a què serveixen d'aliment, refugi, lloc de posta, guarderia de les cries... És a més una gran productora d'oxigen, i protegeix l'arena de les platges de l'erosió, com també indicadora de la bona qualitat de les aigües on habita, ja que no suporta la contaminació o la terbolesa de l'aigua.