Història

Torre del Castillo de Sot de Chera

Castillo de Chera

La Canal, acueducto árabe (Sot de Chera)

Almendros en flor

Olivo

Almazara del Conde (Sot de Chera)

Naranjas verdes

Carbonera

Els primers assentaments humans que es troben en el Parc se remunten al Neolític, amb restes de pintures rupestres, petròglifs, etc. Les primeres construccions es poden datar de l' Edat del Bronze, es tracta de poblats xicotets estratègicament situats en talaies, fàcils de defendre i amb accés proper a l' aigua. La major part van ser l' origen de posteriors assentaments íbers.

Durant la dominació musulmana tant a Chera como a Sot, hi havia sota els castells, alqueries, típic poblat rural de l' època àrab. En 1238 la població va ser conquistada per les tropes del rei en Jaume. Després de la conquista, la zona va seguir habitada per musulmans, els quals van mantindre els costums i religió a pesar del nous senyors cristians fins a l'expulsió dels moriscos en 1525. Després d' aquest fet, Miguel Ángel de Mompalau, va comprar la senyoria de Chera i Sot de Chera, i la va vincular a la baronía de Gestalgar, i en 1540 va otorgar Carta de Poblament a 12 famílies de cristians que es van instal·lar al pobe de Sot de Chera, per això Chera va passar a dependre de Sot.

Cladrá esperar quasi dos segles per a poder parlar d' un nucli de població en Chera. Encaraa que en 1681, el ermità Vicent Jordà construeix l' ermita, la qual arriba a tindre nombroses terras, i aixó fa que moltes famílies s' instal·len per a cultuvarles i que formen el caserío de Chera cap a finals del segle XVIII. En 1836 els habitants d' aquest caseriu van sol·licitar del governador civil la segregació de Sot de Chera, i van rebre la independència municipal en 1841, per la qual cosa el municipi de Chera és relativament modern.

Les principals activitats econòmiques dels habitants dels dos municipis del Parc han sigut fonamentalment les vinculades a l'  explotació agrícola i als recursos forestals de muntanya.

Si cultius com el blat, la dacsa o les vinyes van desaparéixer progressivament d'aquestes terres, l'olivera i l'ametler als dos municipis i la garrofera a Sot de Chera sempre han estat immersos en la cultura dels seus habitants. La propietat dels oliverars s'estructurava en explotacions xicotetes de secà i el procés de transformació es realitzava en almàsseres de propietat senyorial, de les quals l'antiga almàssera del comte, a Sot de Chera, constitueix un vestigi de la rellevància que va tindre aquesta indústria olivarera que va funcionar de manera contínua fins a 1989. Hui en dia, la Cooperativa Agrícola de Chera encara comercialitza el seu prestigiós oli d'oliva verge extra.

Quant al regadiu, cal destacar el cultiu del taronger a Sot de Chera, gràcies al clima benigne de la vall del riu de Sot, el qual té la peculiaritat de ser un dels més allunyats de la costa a la Comunitat Valenciana.

La comarca té tradició ramadera, ja que la Canyada Reial de Castella creua pel terme de Chera, i és receptora de bestiar a través de la transhumància. Els ramats propis eren pasturats a través de la maná, una forma d'explotació comunal.

A mitjan segle XIX, comencen a explotar els jaciments de caolí i es treballa en galeries i no en pedreres perquè el terreny és molt escarpat. Les arenes es transportaven per mitjà de transbordadors fins als llavadors situats a la vora del riu de Sot o del Reatillo. Les mines Santiago i La Vieja del Cura, entre altres, són testimonis d'una activitat que va reactivar l'economia local en el seu temps.

Un altre dels oficis extingits en aquesta zona és el relacionat amb la producció de carbó a les carboneres. Situades a la muntanya, es feien amb forma de piràmide, i eren alimentades amb llenya del matoll.

La recol·lecció d'espart per a la fàbrica de sacs de Llíria i l'elaboració d'estores, calçat i cistelles per a casa van ser activitats econòmiques tradicionals, fins que es va tancar la fàbrica esmentada i van canviar els usos i costums de les persones.