Història

Història

L'origen de l'actual Parc Natural de l'Albufera té el seu origen milers d'anys arrere, quan un golf marí que s'estenia entre les desembocadures dels rius Túria i Xúquer va quedar, primer, aïllat de la mar Mediterrània i, a poc a poc, parcialment reomplit amb les aportacions sedimentàries dels dos rius. Dins de la barra arenosa formada va quedar una gran llacuna salobre que, a mesura que es reblia, anava reduint progressivament la seua superfície i conformant una extensa zona de marjal. A partir del S. XV, amb la posada en escena del cultiu de l'arròs, tenen lloc dos canvis fonamentals induïts per l'home: la dulcificació del sistema palustre i una acceleració de l'aterrament de la marjal primitiva, a fi d'obtindre major i millor superfície cultivable.

Seguint els següents enllaços podrà ampliar coneixements en diferents temàtiques:

Referències historiques de l´Albufera

- Història del Palmar.

- El Saler i els seus voltants.

- La Barraca.

- Les Torres de l'Albufera.

Les zones humides han sigut sempre intensament explotades per l'home.

Antany l'Albufera era un ambient salobre on es desenvolupaven diverses activitats extensives: la caça, la pesca, la recol·lecció d'herbes i plantes, la ramaderia i la fabricació de sal.

Un altre dels usos tradicionals ja desaparegut va ser l'extracció de sal, que es va dur a terme des del s. XIII fins al s. VII en la zona on avui es troba el Racó de l'Olla.

Fes clic en aquest enllaç si vols conéixer una miqueta millor les salines que existien en l'Albufera.

Actualment, tres són els usos tradicionals més importants de la zona: la pesca, la caça, i l'agricultura, vinculada al cultiu de l'arròs.

La riquesa piscícola de l'Albufera va atraure l'home des de fa segles, especialitzant-se en aquesta activitat. La pesca és reconeguda legalment l'any 1250, moment en què s'elaboren les bases de pesca per a la Comunitat de Pescadors del Palmar (veïns de Russafa que es van instal·lar definitivament en l'illa del Palmar per a pescar més fàcilment) i que després s'aplicarien a les de Silla i Catarroja. Fins a la industrialització de l'àrea d'influència del la llacuna, la pesca aportava importants rendiments econòmics, ja que les aigües netes del llac oferien gran abundància d'espècies ("cabriola", "petxinot", anguila, llobarro, etc.). Actualment, la pesca de llobarro i anguila ha disminuït sensiblement i ha augmentat la de llissa i cranc americà (espècie introduïda en els anys 80).

La caça, aquesta tradició cinegètica, es remunta al període d'ocupació àrab, i des del S.XIII va ser una important font d'ingressos per a la Corona, així com un gran recurs lúdic. Actualment es manté un aprofitament cinegètic d'aus aquàtiques exclusiu d'aquest entorn basat en Vedats i en els camps d'arròs.

La caça té lloc en l'hivern quan, acabada la collita de l'arròs, l'Albufera recupera el seu espai perdut amb la perellonada (inundació hivernal dels camps d'arròs), i les aus acudeixen a buscar el seu aliment. La temporada de caça s'ajusta de manera que no interferisca en les pràctiques del cultiu de l'arròs, ni tampoc en el començament del pas migratori de les aus que arriben al Parc Natural a la primavera.

L'arròs, és un dels usos tradicionals més recent (s. XV), encara que el cultiu va ser introduït pels àrabs fa ja més de 800 anys. El cultiu té una gran importància econòmica i mediambiental. A la important labor com a filtre verd, ja que depura l'aigua de les 14.000 hectàrees que rodegen la llacuna, s'uneix la de ser zona de refugi i rebost de les aus del Parc Natural, gràcies a la considerable població d'invertebrats aquàtics i xicotets macròfits que serveixen d'aliment d'aquestes aus, i que han desaparegut en l'Albufera.

 

Història del Racó de l'Olla:

El Racó de l'Olla és una zona deprimida ubicada entre els camps de dunes fixes de la Devesa i la mateixa Albufera. Ocupa el cul-de-sac de l'antic Estany de l'Alcatí, una àrea lacunar parcialment aïllada de la llacuna litoral pel desenrotllament d'una fletxa de la restinga arenosa. Dels segles XIII al XVII va haver en l'actual Racó de l'Olla unes salines en explotació alimentades probablement des de l'Alcatí, que devia rebre aigües marines a través del portet del Perelló.

L'Estany de l'Alcatí es va transformar definitivament en arrossar al final del segle XIX o principi del XX, i el Racó de l'Olla va quedar com a àrea no transformada probablement per la seua naturalesa salina.

No obstant això, el que no va dur a terme la ferotge transformació agrícola va arribar de mans de la modernitat. Consta que materials extrets de la riuada d'octubre de 1957 van ser traslladats i abocats en el Racó, i que a partir d'eixa data va ser la destinació de successius abocaments de residus sòlids.

Ja en els anys 60-70 es va barallar la possibilitat d'ubicar una universitat en la zona, finalment descartada. Al juny de 1971 l'Ajuntament de València cedix 40 hectàrees del Racó per al trasllat del parc zoològic ubicat en els Jardins del Real de la ciutat de València. El mateix any, després de descartar-se l'opció del zoo, se cedixen 63 hectàrees a la Societat Valenciana de Carreres de Cavalls, una entitat privada que transformaria el Racó en un hipòdrom, el qual acabaria en fallida financera uns anys més tard.

A partir de 1983 comença l'activitat de l'Estació Ornitològica de l'Albufera (EOA) fruit del conveni a tres bandes entre la Generalitat Valenciana, l'Ajuntament de València i la Societat Espanyola d'Ornitologia (SEU) que posa de manifest l'interés ecològic que, a pesar de tot el que ha passat, encara conserva el Racó. Els terrenys són recuperats per l'Ajuntament de València i a partir de 1986 comencen les primeres tasques de restauració, consistents en la construcció d'un Centre d'Informació del Parc Natural lligada a una àrea d'interpretació o itinerari ecològic que en el seu origen pretenia reproduir en el Racó una mostra representativa de tots els sistemes naturals presents en el parc. L'actuació més significativa és l'excavació d'una d'una àrea lacunar.

A l'octubre de 1990 l'Agència de Medi Ambient d'aquell temps encarrega la redacció del Projecte de Restauració i Adequació Ecològica del Racó de l'Olla, i es contracta el projecte d'execució per part de la Conselleria de Medi Ambient al novembre de 1991, per un import d'uns 191 milions de pessetes i es firma l'acta de replantejament en juliol de 1992. La restauració de l'àrea de reserva va finalitzar al gener de 1993 i des de la primera estació reproductora es van obtindre resultats espectaculars pel que fa a l'ornitofauna.

Des de juny de 1994 la gestió del Racó de l'Olla depén conjuntament de la Generalitat Valenciana i Ajuntament de València arran de la firma d'un conveni de cooperació.

Objetius de la reserva natural del Racó de l'Olla.

Bé per la seua gènesi, bé per la reconcentració artificial de sals, el Racó compta amb una elevada salinitat edàfica que condiciona l'aparició de comunitats vegetals halòfiles (dominades pel salicornar) i biocenosis animals adaptades a les condicions extremes que imposa l'elevada concentració de sals dissoltes.

La finalitat va ser la de crear una zona de reserva, necessària per a la nidificació i refugi d'importants espècies d'aus aquàtiques que són cada vegada més escasses perquè no hi ha zones òptimes en la resta del parc.

Un criteri bàsic que es va tindre en compte per al disseny del sistema va ser el de respectar les zones que mantenien un alt interés ecològic, com és el saladar situat en l'àrea rodejada per les antigues pistes de l'hipòdrom i els tamarits que creixien dispersos en la zona.

A part de la recuperació de la mallada preexistent el treball de restauració va conduir a la creació de quatre espais lacunars, caracteritzats per l'establiment d'una comunitat vegetal pròpia d'estos ambients. Este nou conjunt presenta 18 espais insulars creats amb la intenció de potenciar l'establiment de les aus amenaçades durant l'època reproductora.

A fi d'evitar l'impacte acústic i visual que produïxen les carreteres properes a l'àrea d'actuació, sobretot la carretera Nazaret-Oliva (CV-500), i la presència de visitants en la llacuna nord, oberta al públic, es va crear una barrera d'arena que envolta tot el sistema i que ha sigut repoblada amb la vegetació del lloc.